Aquest diumenge hem fet un experiment amb la família: un dia de ‘libre albedrío’ a casa. Tothom tenia llibertat absoluta per fer allò que volia, de forma il·limitada, i n’analitzaríem el resultat al final del dia. Avui ja podem donar les conclusions al respecte.
El meu fill, de 13 anys, es va llevar més d’hora de l’habitual, i va anar-se’n directe a jugar amb la PlayStation combinada amb el mòbil. El més positiu de tot: reia moltíssim amb els seus vídeos! Així doncs, endorfines alliberades.
La meva filla, de 8 anys, es va passar tot el dia veient sèries. Literalment tot el dia!
Mentrestant, jo vaig preparar diferents trampes: vermut amb patates i berenar amb xocolata. L’única que hi va caure va ser la meva filla… el meu fill, ni veure’l!
Per la meva part, va ser un dia fantàstic: no hi havia control! Puc dir que em vaig sentir alleugerida, gaudint de cada moment de mi mateixa, agraïda, entusiasmada…
Al caure la nit, es va començar apoderar de mi el sentiment de control i de culpabilitat. Potser no havia de deixar tant de temps els nens enganxats a màquines i la televisió? I com més tornava a mi la culpabilitat i el sentiment de control, més disminuïa el plaer que havia sentit durant el dia.
A l’hora de sopar vàrem comentar l’experiència i la conclusió és que havia estat, en general, molt enriquidora.
Ara bé, la reflexió que va quedar és que davant la possibilitat de tenir tot el dia per fer allò que els agradava, els meus fills només van saber escollir màquines, mòbil i televisió. On queden les alternatives?
Així doncs, ens en vam anar a dormir amb aquesta idea al cap, i amb una tasca de cara el proper diumenge: caldrà fer una llista amb alternatives.
